Benvolguts amics:

En primer lloc torno a insistir que el diàleg interreligiós té la seva història.

Ara mateix estem fent un seminari aquí al Departament sobre diàlegs entre les religions a l'Edat Mitjana, amb Petrus Alfoni, Gilbert Crispí, Abelard, Llull, Nicolau de Cusa. Evidentment, cada autor representa les seves limitacions, però no es pot negar que tots se situen en una línia. I ells mateixos parlen de "Diàleg".

Ara bé, sobre el que diu en Jordi Gayà: és cert que Llull insisteix sobre la divisió entre els musulmans. I és cert també que això es pot interpretar com una estratègia. Però tal vegada aquesta insistència sigui més que una estratègia i apunta a un problema real: Efectivament, crec que també avui en dia una de les dificultats del diàleg amb l'Islam és la seva diversitat. Què apostrofem quan parlem del diàleg entre Cristianisme i Islam? Això, evidentment té a veure amb la tradició teològica de l'Islam, sobretot amb l'estatus epistemològic de la religió dins del món àrab, i amb la identificació entre política i teologia en gran part de l'Islam, que fa que d'Islamismes i ha tants i més com de paisos àrabs. Potser m'equivoco. Si és així, si us plau, corregiu-me.

Personalment i de manera general, tinc certes reserves a qualificar moltes de les argumentacions de Llull com a merament estratègiques. No vull dir que no siguin estratègiques: certament ho són, però això no vol dir que només siguin això.

Un exemple: Llull a la Vita posa la seva fe a disposició quan anima als musulmans que, si li donen proves, ell es convertirà a la llur fe:

“Raimundus ergo, convocatis paulatim de die in diem peritioribus in lege Machometi, inter alia dixit eis, se bene scire rationes legis christianorum in omnibus suis articulis; et ad hoc se venisse, quod ipse, auditis rationibus legis eorum, scilicet Machometi, si inveniret illas, habita inter ipsos super his collatione, validiores, quam rationes christianorum, converteretur ad sectam eorum.”

Clar, es pot dir que Llull no tenia cap intenció de convertir-se, que només és una manera de parlar, enfí un estrategma. I potser és veritat. Tot i així, el que em sembla important és que sigui capaç de concebre aquesta possibilitat. Tot el pensament de Llull recolza sobre això: no anticipar ni la negativa ni l'affirmativa, com diu, sinó de mantenir-se en un equilibri obert, per amor a la veritat.
Que això sigui difícil és una altra cosa.

Bé, je em direu.

Una abraçada a tots,
Alexander